L'ODISSEA: FRAGMENT

Anem a llegir ara una de les aventures d’Ulisses: la que va tenir amb el cíclop Polifem.
Ulisses i dotze dels seus homes s’introdueixen a la cova del cíclop; allà hi troben formatges, bens i cabrit.

De moment, els companys em parlaren només per pregar-me
que ens emparéssim d’uns quants formatges i ens en tornéssim,
i, dant-nos aire a emmenar dels corrals cap al ràpid navili
cabrits i anyells, reprenguéssim la voga per l’aigua salada.
Jo no els vaig creure, però, —i que hauria estat preferible!—
Per veure’l també per si em feia presents d’hostatgia.
I poc havia de se’, en comparèixer, amable amb els meus homes!

Arriba el cíclop i quan encen el foc veu Ulisses i els seus homes. Els pregunta qui són i d’on venen. Ulisses li ho explica i li demana que els aculli com a hostes.

Tal vaig dir; però ell no respon, amb cor implacable,
ans, fent un salt, allarga les mans damunt dels meus homes
i, empunyant-ne un parell, talment uns canics, contra yerra
me’ls rebat; i el cervell va brollar i mullava la terra.
i, tallant-los per membres, s’endega el seu àpat del vespre.
...
Jo tot era escati’ en el meu cor valerós si, corrent-li
sobre, em trauria l’espasa punyent de contra la cuixa
per clavar-la-hi al pit, on el fetge s’aguanta a la vinça,
palpant bé el lloc amb la mà; però em va reteni’ una altra història:
car, l’enorme penyal amb què el Cíclop la porta alterosa
va tapar, mai podrien les nostres mans apartar-lo.
...
I vet aquí el pensament que millo’ en el meu cor va semblar-me.
Contra un corral hi havia una enorme clava del Cíclop,
un tronc verd d’olivera, que havia arrencat per portar-lo
quan s’assequés; i nosaltres el comparàvem, mirant-lo,
amb el pal d’un negre vaixell de vint bancs, un d’aqueixos,
de càrrega, tan amples que poden passar el gran abisme:
tant tenia de llarg i tant de gruix, per qui el veia.
Jo que m’aixeco i en tallo un esqueix del llarg d’una braça.
I el remeto als companys, dient-los que vulguin polir-lo.
I ells el deixen ben llis, i jo vaig i n’aprimo la punta
i aleshores el poso a endurir al foc que s’abranda;
I per últim l’amago, enfonant-lo sota la femta,
que n’hi havia un gran tou de cap a cap de l’espluga.
Mano llavors als altres que entre ells se sortegin, a veure
qui tindrà l’ardiment d’ajudar-me que aixequi l’estaca
i la hi fiqui dins l’ull, quan veurem que un son dolç li arriba.
La nit següent, Ulisses convida al cíclop a beure un vas del vi que portava .
Dic; ell el pren i l’escura i, terriblement agradant-li
vi tan dolç bevent, me’n demana una altra gorjada:
—Dóna’m més, si et plau, i em diràs el teu nom de seguida,
si, per fer-te un present, com a hoste, que et faci alegria.
...
Diu; i jo torno a omplir-li el ribell de vi ple de flama;
tres vegades li’n porto i les tres se’l beu com un ximple.
I quan reparo que el vi ja ronda l’esma del Cíclop,
aleshores li parlo amb aquestes paraules meloses:
—Cíclop, ¿em preguntes l’il·lustre nom? Vaig a dir-te’l.
Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste,
m’has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m’anomenen,
sí, la mare i el pare i la colla que m’acompanya.
Dic; ell tot seguit em respon amb cor implacable:
—Ningú serà el darrer que jo em mengi dels qui l’acompanyen;
tots seran abans que ell: vet aquí el meu present d’ostatgia.

Polifem, embriagat amb el vi d’Ulisses, s’adorm profundamente. Llavors Ulisses i els seus homes, amb l’ajuda de l’estaca que tenien preparada, deixen cec el cíclop. Polifem desperta desesperat pel dolor.

Crida amb uns grans bramuls els Cíclops que tenen l’estatge
pel veïnat en esplugues, al llarg de les crestes ventoses.
Els quals, sentint aquell clam, de pertot arreu acudeixen
i, drets entorn del coval, li pregunten què és que l’acora:
—Doncs, Polifem,¿què et passa que tant t’aclapara, que crides
així en la nit immortal i ens poses que no dormiríem?
¿És el teu bestiar, que ha vingut un humà i se l’emmena?
¿O és que et maten a tu amb ardit o bé per la força?
I el puixant Polifem de dintre l’espluga cridava:
—¿Que si em maten? Ningú! I què ha de ser per la força!
I ells, responent, digueren aquestes paraules alades:
—Doncs si ningú no et fa violència, sol com habites,
 el que és un mal que ha enviat el gran Zeus, no sabem que s’esquivi.
...
I el Cíclop, quin gemegar! Tot eren angoixes i angúnies,
i, palpant amb les mans, llevà el penyal de la porta
i s’assegué al brancal, amb les mans esteses, pensant-se
que enxamparia algú quan volguéssim passà’ amb les ovelles;
car potser sí que esperava que jo seria tan neci!
Jo pensava entretant com la cosa millor sortiria,
si trobava un mitjà per lliurar de la mort els meus homes
i a mi; i anava teixint tota mena d’enganys i de càlculs,
com quan hi va la vida; perquè el desastre era pròxim.
I vet aquí el pensament que milló’ en el meu cor va semblar-me.
Eren allí els seus marrans ben peixats, amb grans forres de tosa,
grossos i bells, que tenien la llana d’un bru violeta.
Sense dir es, els lligo plegats, amb l’aloc de bon tòrcer
que servia de jaç a aquell monstre sense deretura;
de tres en tres els fermo: el del mig, cadascun porta un home,
i els altres dos m’arreceren la colla a banda i banda.
Entre tots tres portaven així un minyó; i em restava,
el que és per mi, un xaiàs, el millor de tota la pleta.
Jo que l’agafo pels lloms i m’ajec davall el seu ventre,
cargolat entre el vell, i així em quedo, penjat cara enlaire,
de mans al floc admirable, amb un cor que res no fatiga.

D’aquesta manera Ulisses i els seus hombres aconsegueixen escapar de Polifem.

ÍTACA
Konstantino Kavafis

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques

ANTÍGONA
Sófocles

Les llegendes sobre Tebes ens expliquen que, quan Èdip va deixar de ser rei de Tebes, els seus fills bessons Polinices i Eteocles es van repartir el govern de la ciutat de manera que cada any manaria un dels dos. Va començar a governar Eteocles i al cap d’un any Polinices va reclamar el seu dret a governar, però el seu germà no li va voler cedir el tron. Llavors va anar a demanar ajuda a una ciutat veïna i va atacar Tebes. En la lluita els germans es van matar un a l’altre i el regne va quedar en mans de Creont, el seu oncle. Aquest, seguint el costum de la ciutat, va manar que enterressin Eteocles amb tots els honors però que deixessin el cos de Polinices abandonat perquè havia estat traïdor a la seva pàtria. Antígona, la seva gemana, malgrat la pohibició del rei l’enterra.
L’argument de la tragèdia de Sòfocles ens presenta el conflicte d’ Antígona amb si mateixa : malgrat la llei no pot deixar d’enterrar el seu germà perquè segons les seves creences si no l’enterrés la seva ànima no podria descansar en pau ; però sap que si ho fa desobeint la llei del rei serà condemnada a mort.
L’àgora de Tebes. Al fons de l'escena el palau reial. Apunta el dia. ANTÍGONA surt furtivament del gineceu, arrossegant ISMENE de la mà
        
ANTÍGONA:   Ets la germana, Ismene, la companya en tot;
dels mals que desfermava Edip ¿en saps ni un
que en vida nostra Zeus no hi doni compliment?
Car cosa dolorosa, i no diré flagell,
no hi ha, ni infàmia, ni vilesa, que entre tes
misèries i les meves jo no hagi vist.
¿I quin edicte diuen ara que és aquest
que ha fet pel poble en massa el nostre general?
¿Què en saps? ¿En tens oïda? ¿O és secret per tu
que pels amics s'acosten penes d'enemic?
                   
ISMENE:        A mi cap nova, Antígona, dels que estimem
no m'ha vingut, ni dolça ni punyent, d'ençà
que totes dues hem perdut tots dos germans,
en un sol dia morts per una doble mà;
des que l'exèrcit dels argius aquesta nit
s'és retirat, cap altra cosa jo no sé
que més sortosa em faci, ni més mísera.
        
ANTÍGONA:   N'estava certa, i per això t'he fet sortir
defora l'atri, que només em sentis tu.
        
ISMENE:        ¿Què hi ha? Tu mostres rebullir d'algun intent.
        
ANTÍGONA:   ¿No ha honorat, dels nostres dos germans, Creont
l'un amb sepulcre i, l'altre, el deixa sense honor?
Etèocles, diuen, atenint-se al que és de dret
i que és de ritu, sí, ha fet que se'l colgués
dessota terra, amb el respecte dels difunts;
però de Polinices, que tan trista mort
ha fet, l’edicte diuen, mana als ciutadans
que no es cobreixi en tomba ni se'n planyi el cos,
que es deixi sense plor ni tomba, dolç tresor
per als ocells, que sotgen per delit de past.
Tal és la crida, diuen, que l'honest Creont
per tu i per mi mateixa, sí, per mi, ha fet fer;
i que ve ara a declarar-ho aquí ben net
a qui ho ignora; i no s'ho mira com no res,
ans a qui d’això res faci, pena té de mort,
apedregat pel poble enmig de la ciutat.
Ja saps la cosa; i aviat revelaràs
si ets ben nada o ets de nobles filla vil.

ISMENE:        ¿I què. oh trista, si les coses són així,
hi afegiria jo, nuant o desnuant?

ANTÍGONA:   Ves si em vols ser companya d'obra i de fatic.

ISMENE:        Quina ventura! ¿Cap on va el teu pensament?

ANTÍGONA:   Si el cos aixecaries amb aquesta mà (mostrant la seva).

ISMENE:        ¿Què penses enterrar-lo, quan se l'ha interdit?

ANTÍGONA:   Sí, és sang meva, i teva, fins si tu no vols :
germà ; i de traïdoria no em convenceran.

ISMENE:        Ah, temerària! ¿Contra el que ha manat Creont?

ANTÍGONA:   Però és que un dret a fer-me lluny dels meus ,no el té.
                        ...
Però tu pensa com et sembli: jo, el que és ell,
l'enterraré. I si, fent-ho he de morir, està bé:
jauré amb ell, amiga vora d'un amic,
sagradament culpable, ja que és més el temps
que hauré de plaure als d'allí baix que no als d'aquí.
Allí, per sempre hi he de jeure; tu, si et plau,
el que entre els déus s'honora, tingues-ho en menyspreu.

ISMENE:        Jo no ho menyspreo; el que és que per desafiar
els ciutadans, vaig néixer sense forces jo.

ANTÍGONA:   Pots treure aquests pretextos; jo me n'aniré
a amuntegar una tomba pel germà estimat.

ISMENE:        Oh dissortada, quina por que tinc per tu!

ANTÍGONA:   Per mi no temis; el teu cas, sí, mena'l dret.

ISMENE:        Almenys no diguis a ningú per endavant
aquesta feta: oculta-la, com jo faré.

..............

Ve de nou el guarda. Empeny davant seu ANTÍGONA que va amb el cap cot
...

CREONT (a ANTÍGONA):I tu, dic tu, que inclines cap a terra el front,
                        ¿confirmes o bé negues que hagis fet això

ANTÍGONA (redreçant el cap i mirant CREONT a la cara):
                        I tant, confirmo que ho he fet, no nego res.

CREONT: (al guarda): Tu pren les cames: pots anar-te'n on voldràs,
exemp del càrrec que et pesava, lliurement.

El guarda surt. CREONT continua, adreçant-se a ANTÍGONA

I tu, respon-me sense allargs, en mots cenyits:
¿sabies que un edicte prohibia això?

ANTÍGONA:   Sí, era públic, ¿com ho havia d'ignorar?

CREONT:       I amb tot, ¿gosaves transgredir aquestes lleis?

ANTÍGONA:   Sí, car no era Zeus qui m'ha dictat això,
ni Dike la que habita prop dels déus de baix,
mai entre els homes no ha fixat aquestes lleis;
ni tanta força creia que tingués un teu
pregó, que lleis escrites, fermes, dels eterns,
un dels qui moren li pogués passar damunt.
Car no és d’ara ni d’ahir, és de totemps
que viuen elles, i ningú no sap de quan.
...
Així, per mi, trobar-me amb el destí que dius
no és cap pena ; en canvi, si hagués permès
que el fill de la meva mare mort no fos colgat,
sí, me’n doldria: d’això altre no me'n dolc.
Si encara et sembla bogeria fer el que faig,
quasi és el jutge que em declara boja el boig.

  EL CORIFEU: En el que és fera mostra que ha heretat el tremp
fer del seu pare, que no sap cedir als mals.

..........

EL  MISSATGER: ...
Jo, doncs, seguia el teu marit cap a l'altell
de la planura, on jeia, sense pietat,
estirallat pels gossos, Polinices mort.
Preguem d’antuvi la deessa dels camins
i Pluto que la ira frenin benvolents,
fem el sagrat lavatge i sobre uns tanys collits
de fresc, cremem la resta d'aquell pobre cos;
llavors amb terra nostra li apilem, ben alt,
un túmul, i fem via a l'enllosat recer
que per la noia és cambra nupcial de mort.
Algú, en la llunyania, sent com uns gemecs
aguts, que vénen d'aquell tàlem sense honor,
...

Complint les ordres del desanimat senyor,

mirem; i dins la tomba, al capdavall de tot,
la destriem a ella, sí, penjant pel coll,
estrangulada, del cinyell que ha fet de nus;
i ell abraçant-la per mig cos, tot defallit,
plorant la pena de la núvia que ha perdut
i el crim del pare i un amor tan dissortat.
Creont, en veure'l, esclafeix un ronc gemec,
va dins, li corre a sobre, el crida esgaripant:
“Oh malastruc, ¿quina obra has fet? ¿Quin pensament
t'ha pres? ¿Quin infortuni t'ha llevat el seny?
Oh surt, fill meu, t'ho prego com un suplicant!”
Però mirant-lo amb ulls feréstecs, el minyó
li escup al rostre i, sense contestar-li, es treu
les dòlses de l'espasa; el pare, fent un salt,
s'esquiva, i l'erra; el trist llavors contra ell mateix
girant la ira, sense més, s'ajup damunt
l'espasa i se la clava al pit: amb braç llanguent
i un cap encara lúcid, la donzella estreny
i bleixa, i l'últim raig impetuós que treu
la blanca galta esquitxa d'un vermell sangós.
Tal jeu, cadàver a un cadàver arrapat,
i és dins el regne d'Hades, pobre, que ha obtingut
de consumar la boda: trist exemple al món
dels mals que la imprudència porta, fins a un rei.
..